Les panades i els mens

La primavera entrava al migdia i l’aigua penjava dels niguls caic no caic. Al final no va fer res. Margalida, poblera-murera, va cridar: “Mal me toc mil llamps; si m’he de tornar a banyar, no tornaré almercat”, i aquí va quedar. Les panades, el menjar del qual més es parlava. Per no embolicar la troca, aquí teniu, curt i ras, el que vaig sentir: perquè no facin mal, feis tovar-ne la pasta, posau-hi un poc de llevadura de canari, o una tasseta de llet. La pasta dolça és cosa de palmesans. D’altres no volen tovar, ni pastar massa, però hi ha acord que la pasta ha de reposar. Pel que fa a la carn, n’hi ha que primer sofregeixen les tallades amb llorer, sal i pebre bo. Les panades de pèsols no aguanten tants de dies com les de carn tota sola. També cadascú defensa el seu a l’hora de destriar quins són els millors mens. El pes dels animals vius ha de ser d’uns 27 quilos, el canal en perd la meitat. Ahir els preus eren d’uns seixanta euros l’animal viu. El quilo de canal, per damunt els cinc euros. Si hem de triar, les femelles són més fines i tenen més greix; elsmascles són bons, però alerta que poden xotejar. Els mens criats a terra roja són mil vegades més gustosos que els de terres de blanquer (argila) assegurava l’amo en Vicenç, l’exbotiguer, que guardava gelós un caixó amb un me ja desfet. Per madò Paula, que coneix l’ofici, els millors, sens dubte, són els de Binissalem, i per extensió els mens del Raiguer. Si parlam amb pollencins, els animals fets a la Serra no tenen rival. De les grans superfícies, l’Hiper Manacor és l’empresa amb més preferències per als ramaders que hi tracten. Salut