Sant Antoni i els dimonis



SINEU. El mostrador de Cas Forneret oferia un conjunt molt antonià. Els caps de dimoni de cada poble, porcells vidriola
i les ximbombes fetes amb pell de conill. Inferns, vidrioles buides i ximbombes que sonen fort; no puc deixar de relacionar-ho amb l’any que ens espera. De les ximbombes cal destacar que són
fetes amb pell de conill: les més males de trobar, tenc entès. Esperança de Sa Teulera de Llucmajor, on en fan els ca-
dufos i n’adoben les pells, va fer sonar la ximbomba amb la mà quasi eixuta i un fort rup-rup va fer girar els quatre guiris
que eren a la botiga.
Els espinacs, de fulla llarga o curta, eren a les parades, sobretot de pagesos poblers. Es queixaven de la mala quali- tat de les llavors. Un dels planters el varen haver de refer cinc vegades, con-
taven.
Margalida em parlava de com fer “la trempança” de les anguiles.Has de pensar a llevar-ne el llim amb un fregall, és
el primer, després fer la trempança amb all, sal, julivert, pebre bo, vermell i de coent que no en falti. Una vegada més recorda que les anguiles s’han d’arreglar unes hores abans; així no espenyen
l’espinagada. Ho vaig poder tocar amb les mans un dia que en vaig comprar ja de netes i trossejades. En posar-hi el pebre, els trossos d’anguila es revinclaven i sortien del ribell.
Cati de Lloret, en una de les parades de menjar casolà amb més èxit: panades, cocarrois i coques de verdura. Ahir estava tota encesa amb els robatoris que hi ha per Lloret. Per afegir al banyat, segons ella, han llevat un dels guàrdies del poble i queda només una jove. El pitjor de tot és el rumor que els doblers que no hi ha per a seguretat sí que hi són per a un sou extra que s’ha posat el
batle. He començat parlant d’infern, porcells i magror, i així acabam.•

Un bon trull d’amics



Bon any nou i tot vell al mercat. Era ben clar que hi ha vacances: a les porxades, eren molts els que badocaven. Els porcellets de Tomeu Torres, home que no acaba la paciència, grunyien fort, volien mamar, cansats de volar per les mans dels infants.
Un floret de jovenots sineuers mercadejaven ovelles roges. Les cercaven de raça autòctona, com ells. Els joves tenen
finques i volen “fer trulls d’amics”, com diuen. Sembrar un poc, engreixar quatre animals de bona raça, fer el manteniment i un poc de bulla. Sembla que ara són les noves tendències entre el jovent.
Els cellers eren estibats.Vaig topar una colla d’amics; volien anar d’excursió i l’aiguada que caigué per Pollença els va
fer canviar de marxa. Entre ells, una parella de bascos: ell un maqueto deBilbao i ella, ñoñostiarra de Donostia, els mal-
noms que es posen als pobles on s’estimen. Esperant al cafè Sa Plaça, el nas no els bastava per ensumar els plats que
passaven.
Al peu del lleó, la gent de la revista Díngola recollia nous subscriptors. Amb la del desembre, ja tenen 9 díngoles; els
podeu trobar també a díngola.net. Només per llegir les declaracions de Jaume Santandreu “Els pobres d’avui, fa dos dies tenien un cotxe i mòbil de darrera generació”, ja ho paga. La recepta
de la llet molsissa o dels escaldums d’indiot fan entrar en gana.
Maria Antònia, la placera del carreró de la Quartera, va tota gojosa amb el seu fillol, Joan Alfons.Tant li és posar-lo dins el caixó dels pebres com enmig de les cols. Ahir, mirant aquest nin tan currot,
quasi no vaig reparar en unes tomàtigues ben rares. La tomàtiga dels Andes surt d’una tomatiguera que pot arribar als tres metres d’alt i viu fins a set anys. Els que han de sembrar tomatigueres ja
tenen per parlar. Salut.